27 de març 2011

Graphispag 2011, balanç d'un "V"

Saló Internacional de la Indústria i la Comunicació Gràfica: Graphispag. Hauria de ser la gran cita de les arts gràfiques a Espanya i saló de referència a Europa. 

Un saló amb menys expositors, també s'han trobat a faltar aquelles fastuoses instal·lacions d'altres anys. On les grans marques desplegaven immensos estands i posades en escena dignes de la millor estrella del rock, amb les últimes novetats, presentades a bombo i platerets. Parlant de platerets, plats... a tot afecta la crisi i el pernil era del país, aquest any. 

Destacable l'exposició GG45+1: Un homenaje al producto impreso. On 46 dels millors o més representatius dissenyadors gràfics plasmen la seva visió subjectiva del que avui és la impressió sobre paper. També de Sonimag Foto & Multimedia (aquest any anaven de la mà) qualsevol de les interessants propostes expositives, en especial pel curiós del tema i la instal·lació Through the looking glass del fotògraf Joan Fontcuberta. La autofoto en l'era digital i les xarxes socials. 

En l'àmbit d'allò que als dissenyadors més ens interessa, El CongrésGràfic 2011: El disseny es mou, no t'aturis!, ha servit per exposar el panorama actual de la professió. 

Aquestes sessions serveixen per fer contactes. Veure el que altres companys realitzen. O fins i tot per mostrar aquelles activitats no remunerades, en què un dia un s'enreda per diversió i acaben sent una cosa molt més gran. 

Aquí van 10 apunts, a manera de breu resum de temes, opinions i postures. 
  1. Escoltant que no sentint, als diferents conferenciants descobreixes que hi ha moltes disciplines i que no cal ser un home orquestra. Que no tots hem de fer de tot. 
  2. Que obrir un nou camí i ser el primer dóna un avantatge: ser conegut, reconegut i recordat. 
  3. Que treballar una mateixa disciplina, ser competència, no ha de ser sinònim robar els clients als altres. La competència ben entesa passa per tenir com a clients, a la competència, de la teva competència. 
  4. Que els clients s'anomenin "a" o "A", ens estrenyen, pressionen i fins i tot ofeguen a tots per igual. 
  5. Els terminis cada dia són més curts, i pel camí tots hem perdut un nadal, un estiu... per atendre els nostres clients. 
  6. En els pressupostos també s'han vist retallats i el client té el que paga. 
  7. Tem la frase: "són petites coses i tal", el client mai veu el moment de tancar els canvis d'última hora, que es prolonguen fins al mateix moment del lliurament. 
  8. Que aquestes mateixes presses trenquen els projectes, i aquests acaben malament. 
  9. Que el nivell de vegades, baixa fins al punt de no voler signar una feina de la que hauríem d'estar orgullós. 
  10. Que amb el temps descobreixes que com més coneixements tècnics tinguis i dominis, més possibilitats i temps tens per desenvolupar el concepte. 
Amb aquest panorama la pregunta clau és: Fins a on vols baixar-te els pantalons?. Perquè els grans estudis se'ls han baixat ja.

22 de març 2011

Vaga a la japonesa de dissenyadors

Avui llegia un curiós article a la revista Visual número 148 (ho sé vaig amb "retard lector", ja ha sortit al carrer en número 149, però s'acumulen els documents que he de llegir, tècnics, lúdics... i les hores del dia, són les que són). Amb el títol: Huelga a la japonesa de diseñadores, frente al concurso de LABoral.

Una plantada sense precedents, els dissenyadors, utilitzant les xarxes socials van acordar remetre uns originals que denunciaven en si mateixos les bases del concurs, per denigrants. Fa molts anys que no participo en aquests concursos, només ho vaig fer a la meva època d'estudiant en quatre ocasions contades.

El resultat va ser divers, a saber: Una vegada vaig ser el guanyador. Altra per un dubtós criteri del jurat vaig ser desqualificat per utilitzar una tècnica que no s'atenia a les bases del mateix. La tercera no vaig guanyar, però uns mesos després, en una altra població vaig pogué veure com el meu cartell anunciava un acte que res tenia a veure amb el concurs al que jo m'havia presentat. Sense que jo tingues cap notificació, gratificació, ni tan sols el reconeixement com autor del mateix. La quarta i última vegada que vaig participar en una convocatòria, aquesta va ser guanyada per l'artista local (amb tot el dret, va presentar una obra molt reeixida).

Fa molts anys que diferents mitjans de comunicació de premsa generalista i revistes especialitzades en comunicació visual i disseny gràfic, es fan reso de concursos de tota mena (com aquest) amb certa maca de transparència, bases amb una redacció propera a un contracte bancari o jurats sortits de no sé sap on.

El Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya fa un temps va penjar a la seva web unes recomanacions al voltant de les participacions en concursos, recalco recomanacions. Sota el títol: NORMES BÀSIQUES PER LA NORMALITZACIÓ DE CONCURSOS PÚBLICS EN DISCIPLINES DE DISSENY.




PD: Diumenge 27, fullejo el número 149 de la revista Visual, per descobrir amb sorpresa que fins i tot la Fundación Autor de la SGAE, utilitza aquest tipus de concursos. No afegiré res més, però no deixeu de llegir aquest enllaç.

16 de març 2011

Podem trucar al Senyor Pantone?

Un client em va dir textualment: Podem trucar ara al Senyor Pantone i dir-li que la seva carta de colors és una merda?

Qui no ha tingut mai la sensació d'errada, quan s'utilitzen colors Pantone i per les condicions del treball s'ha d'imprimir en quadricromia, només utilitzant els colors CMYK. Sent les diferències més que evidents, i el resultat dista molt del que s'esperava.

Tots els que estem en aquest món, sabem el difícil que resulta aconseguir una reproducció del color coherent. Definim uns colors corporatius X, aquests s'aplicaran en diferents suports, diversos mitjans d'impressió i reproducció. Sobre materials i superfícies variades. Personalment intento triar colors que no difereixin massa entre la tinta directa i la seva conversió a CMYK, o el color sRGB per als suports digitals. També diré que no limito la meva llibertat creativa i si el color escollit té difícil reproducció, adverteixo al client dels costos afegits que això suposarà.

Però, per què no és possible reproduir en quadricromia un color Pantone?
La Comissió Internationale de l'Eclairage (CIE), l'organisme internacional de normalització que s'ocupa de tots els aspectes de la llum (i per tant del color), a través de construccions matemàtiques en lloc de realitats físiques, va representar l'espai cromàtic capaç de ser percebut per l'ull humà (fig. 1). Breument explicaré que hi ha diferents espais cromàtics. Aquests defineixen quina part d'aquesta totalitat de colors que pot percebre l'ull humà, són capaços de reproduir. Les gammes dels espais RGB (Vermell, Verd i Blau primaris additius) i CMYK (Cià, Magenta, Groc i Negre primaris substractius) són molt diferents, mentre que la gamma RGB és normalment més gran que CMYK, alguns colors CMYK queden fora de la gamma RGB. Així mateix, diferents dispositius generen gammes lleugerament diferents dins del mateix espai de color. Per exemple, poden existir diferents espais RGB entre escàners i monitors. Per intentar unificar criteris sorgeix el sRGB, o "estàndard" RGB, espai de color que va ser desenvolupat per Microsoft i Hewlett-Packard com un espai de color independent del dispositiu que sigui compatible amb la majoria dels monitors d'ordinador i altres equips. De la mateixa manera poden existir diferents espais CMYK entre impremtes. Segons el tipus d'impressió, les tintes utilitzades...

El senyor Pantone com el va anomenar el meu client, juga en una altra lliga i en lloc de crear un espai cromàtic més o menys definit, crea un sistema de color. 1.114 colors directes (punts en l'espai, un aquí un allà) que abasten tot l'espectre de color visible del violeta al vermell, referenciats amb un número y una lletra. Sistema simple i senzill, d'aquí la seva ràpida implantació.

Si el RGB té tres colors primaris i el CMYK quatre. Pantone disposa de 14 colors bàsics (primaris) amb els quals generar la seva carta de colors. D'aquí la dificultat per reproduir amb fidelitat un color directe en un altre sistema d'impressió o visualització. (Fig. 2) Densitats mesures d'una tinta directa Pantone i la seva conversió a CMYK amb tintes estàndards. Exemple de color: Pantone Reflex Blue.

La composició d'una tinta depèn de la quantitat i varietat dels components que la formen: colorants, resines, dissolvents i additius ... i aquests varien segons el usos finals d'aquesta tinta.

Les tintes d'impressió en quadricromia són monopigmentades i semitransparents per permetre la superposició, obtenint així els diferents colors i tonalitats. Les tintes directes en canvi poden contenir més d'un pigment en la seva formulació i són una mica més cobrents. Com es pot observar en la lectura densitomètrica.

06 de març 2011

De la qualitat a l'excel·lència 2

La qualitat té un preu, l'excel·lència altre. Escollim un producte: El automòbil. Una marca entre la A i la Z: Fiat Group Automobiles: Fiat, Lancia o Alfa Romeo representen la qualitat, Ferrari o Maserati representen l'excel·lència. 

En una altra entrada vaig deixar entreveure com diferenciar qualitat i excel·lència. El concepte, la idea, allò que és intangible és qualitat. Tot producte acabat, aquell que ha passat per un procés industrial, que és tangible, és excel·lència. 

Però, què passa quan el dissenyador no només projecta? 
Molts de nosaltres, també realitzem l'art final. Els anys permeten saber quan un art final està realitzat per la qualitat o per a la excel·lència. Per fred que sembli un arxiu informàtic, darrere sempre hi ha una persona, que imprimeix la seva empremta, una manera de fer. 

La revolució es va iniciar fa anys, al principi va ser l'home qui es va adaptar a la màquina, obrint-se llavors, un ampli ventall de possibilitats. El temps que tot ho pot, fa encaixar les peces i avui és la màquina la que s'adapta a l'home. Simplificar l'ús d'un programa d'ordinador o unificar criteris, es veuen com a necessitats vitals per sobreviure. Com més senzill se'ns fa la utilització d'un programari, més tasca de programació ha requerit. Centenars de grans empreses, dels més dispars àmbits, fan grans esforços per unificar coneixements en tots els camps. El disseny gràfic no ha quedat al marge i qualsevol aplicació actual, amb la que gairebé sense esforç generem un art final, ha estat possible gràcies a la unificació de estàndards en temes com ara: Gestió de color, perfils d'impressió, tancat d'arxius en format pdf/X... 

L'aparent, simplificació de la tecnologia des de la creació a la impressió amb canvis com la supressió dels fotolits fa anys, la imposició digital i els sistemes de CtP. Les màquines d'impressió que cada dia permeten major fidelitat entre l'original i la còpia, gràcies al major grau d'informatització de les mateixes. Encaminen qualsevol disseny que realitzem cap a la excel·lència. 

Però Com buscar l'excel·lència en els proveïdors? 
Qualsevol empresa que desitgi competir per guanyar, ha d'oferir avals i garanties del seu bon fer. Certificar-se ISO, FSC o PECF, genera confiança davant d'un client. Aquestes són només algunes de les certificacions que es poden obtenir. Demostra que aquest proveïdor està auditat externament, i passa uns controls de qualitat superiors a la resta. Fent una analogia seria aquell restaurant que té una, dues o tres estrelles Michelin. 

El preu de la qualitat i el l'excel·lència 
Aquest núvol gris que ens cobreix, alguns li diuen crisi, ha fet d'oferir més qualitat i servei, no sigui equivalent a major preu. Indústries gràfiques molt preparades, amb bona i nova maquinària i excel·lent personal, estan a qualsevol cantonada. Aquell Ferrari o Maserati dels que parlava al principi, són un luxe avui a l'abast de qualsevol dissenyador. Senyors cal aprofitar-se mentre duri l'oferta. Com diu el refrany: A riu brut de torrentada, es peix hi fa xalada.
 
Ir abajo Ir arriba